Volia fer una entrada on explicar la meva opinió sobre la política actual i el Molt Honorable president de la Generalitat de Catalunya m’ha ajudat ha treure’m la son de les orelles després que ahir dia 7 de setembre anunciés la data de les properes eleccions autonòmiques de Catalunya. Ara ja, si no s’ha aturat mai, podem dir que ha començat, encara que no oficialment, la campanya. Cursa electoral que tindrà la seva fi el propè 28 de novembre entre olor de gespa, dia de reflexió, felicitacions de protocol i moltes victòries i una sola derrota, la del poble.
El problema crec que es troba en que els partits polítics cada dia fan una passa més en direcció oposada a les passes del poble, encara que aquest últim camini també en diferents direccions, com és normal en un país democràtic. Tenim moltes persones però poques d’aquestes tenen un lideratge natural. Cap dels caps de partit ofereix credibilitat, més aviat una dialèctica que afavoreixi un encantament com passava anys enrere amb la població més vella. Falta algú que aglutini formes i fons. Un no pot liderar res essent només una cara bonica, ben clenxinada, amb un somriure “profident”, petitó i simpàtic, entre altres coses. És necessari una bona imatge però també un bon caràcter i que faci el que pensa amb bones maneres i pedagogia.
Quant el tripartir, el primer, va establir-se com ha govern i Ciu es va haver de quedar a la oposició vaig pensar que era el millor per la cultura política d’aquest país. Uns, el que havien estat sempre a l’oposició després de la dictadura, haurien d’aprendre a governar. Ha haver de fer polítiques per al país encara que no fossin mesures populars i després fer pedagogia, assumint els riscos i la dificultat que això comporta. I els altres, Ciu, a estar a l’oposició i fer-ho d’una manera constructiva. A sumar i a construir, lluny d’un figurisme burgés utilitzant la frase “ja us ho dèiem nosaltres”. Però més lluny de la realitat. Uns no han aprés a governar. Les baralles constants entre els egos dels diferents partits que formen el govern han posat el camí planer a les trampes de la resta de partits de la oposició des del novembre del 2003. I els altres no han aprés el que és estar a la oposició. Semblaven més una colla de jovenets mal criats als que per dues vegades els han tret els caramels que el papa els hi havia comprat. I en lloc de mostrar que anaven madurant ha donat la sensació que només volien entorpir al govern per encerclar els seus errors amb un retolador fosforescent i dir-nos “home nosaltres no ho haguéssim fet així”. En resum, que no han servit de molt als uns i als altres aquests últims 7 anys. Uns no han aprés que és ser govern i els altres no han estat un exemple de liderar la oposició.
I amb tot això pareixen nous personatges, nous populismes, nous partits, que no fan més que desanimar, o al menys a mi, a molts possibles electors. Ciu ens diu que comença el canvi. I jo penso que només de butxaques on aniran a parar els sous. I a més a més ens intenta embolicar a tots en una manta que no és prou llarga i que si et despistés quant ja no els interesses dissimuladament, como moltes coses del bipartit, et desabriguen. Psc ens obre de nou la porta del federalisme que ja ens va intentar obrir el ja oblidat Pascual. Des que va marxar, o el varen fer fora, sembla que la flaire de les roses de Madrid i la resta de l’estat espanyol arriben amb més intensitat. Erc s’ha perdut entre la seva història i la realitat actual. Els egos dins d’aquest partit sembles més fort que quant l’Ibrahimovic estava al vestidor blaugrana. Icv va fent dins dels boscos verds de l’illa dels Perduts mentre veuen aigua d’ampolles reciclades. El Ppc està fent tots els números perquè aquesta c final que portent amb orgull es vagi fent cada dia més transparent mentre a Madrid els hi va fotent els diners de les seves carteres, i és clar també de les nostres. I els altres ja no em queda esma de parlar-ne. Entre defensors de llengües en extinció a Catalunya i partits que ja omplen pàgines de diaris sense ni haver passat les eleccions estem ben frescos.
L’únic en que potser guanyarem és en diversió. L’actual panorama polític i el nostre sentit de l’humor, enriquit per la rica diversitat d’immigrants tant de la resta d’Espanya com d’altres països, ens permetrà veure una tardor al Polònia que ens farà esta asseguts al sofà rient de felicitat o rient-nos de les nostres desgràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada