La vaig veure per primera vegada al centre comercial.
Em va donar un tros de paper amb unes ofertes del restaurant en el que
treballava. Tenia uns cabells ben rinxolats de color negre amb la clenxa al
mig. Els ulls d’un color avellana tenien un lloc privilegiat en el seu rostre,
ben acompanyats per unes seies que li donaven molta personalitat i un nas recte
però gens esvelt. Tenia una lleugera cicatriu a l’ull dret que li donava
l’atractiu final.
No la vaig tornar a veure fins aproximadament un any
més tard. Ens varem creuar en el mateix centre comercial. Jo passejava distret
com sempre i de sobte la vaig veure. Devia fer una cara molt curiosa perquè
ella va fer un somriure de sorpresa, d’aquells que no saps mai si és de compromís
o d’empatia. Després vaig anar a un dels bars del centre a fer un cafè. Una
estona més tard va entrar a parlar amb l’encarregat, suposo que parlaven de
promocions perquè duia papers com els del dia que la vaig veure per primera
vegada, i les nostres mirades es varen creuar. Per un instant molt petit cada
un dels nostres ulls va trobar la seva parella a uns metres de distància, el
seu ull dret amb el meu esquerra i viceversa.
Quant marxava direcció a l’aparcament soterrani on
tenia el cotxe vaig sentir que algú em cridava. Gens acostumat a aquest fet vaig
continuar caminant. Però aquella veu encara continuava, i veien que la gent em
mirava a mi, vaig acabar entenent que aquells crits es dirigien a la meva
persona. Em vaig parar i ella va arribar tot seguit.
Confesso que, per un moment, la meva vista es va
desplaçar cap al seu pit de manera natural. La perfecció del seu escot em va
fer estar, per un instant, en un petit paradís. Un escot que començava a les
seves espatlles i baixava en línea recta per unir-se en una corba que tenia el
seu punt d’inflexió just en el mig de les seves dues sines de volum perfecte. Quant vaig arribar al seu rostre tornava a
riure, aquesta vegada era un riure lleugerament maliciós. Varem parlar un
moment molt curt, que a mi encara m’ho va semblar més. Em va donar la seva
adreça i varem quedar a casa seva entre dos quarts de nou i les nou. I tot
seguit, seguin amb aquell somrís maliciós, es va acomiadar amb un petó a una de
les meves galtes amb els seus llavis justament carnosos. Jo no entenia res, ja
que no passava per un dels meus millors moments. No tenia pinta de galant de
hollywood i ni tant sols la seguretat transpirava per cap dels porus de la meva
pell. Però allà estava jo amb un paper a les mans que contenia l’adreça d’una
noia que em tallava la respiració i unes hores per preparar-me. Sembla que tot
s’havia aturar però un musculós de gimnàs que va impactar contra mi, i que casi
em fa caure de cul a terra, em va tornar a la realitat. Però aquell petit paper
em va confirmar que no havia estat un somni.
