REFLEXIONS PERSONALS D’UN ATURAT

Les entrades anteriors eren una reacció visceral a temes del nostre entorn social. Mes o menys pertanyents a tots i totes. Aquesta és una entrada molt més personal. Per tant també em surt de dins però d’una forma més pausada i reflexiva.  Una mena d’autoteràpia per intentar descobrir coses meves que no veig quan cada matí em miro al mirall.

Diuen, i amb certa raó, que en temps de crisi i malts moments podem aprofitar per a realitzar canvis en la nostra vida. Estar a l’atur no té perquè ser un impediment impossible de superar. Mes aviat un moment en que podem aprofitar per fer canvis en la nostra carrera professional. I això fa por, els canvis fan por. Va haver-hi un moment de la meva vida que vaig fer l’aposta per deixar pretensions més altes i fer el que des de petit volia fer. Amb només dotze anys ja vaig decidir que jo volia ser delineant. Vaig arrossegar companys d’escola fins a l’institut. Uns varem acabar i els altres no. I per si fos poc vaig fer les dos opcions que hi havia en aquell moment. Era delineant per partida doble. Després vaig intentar ser enginyer però allò no m’acabava de fer el pes. I després de moltes reflexions en les que vaig decidir que no podia fer Comunicació Audiovisual i que deixar la universitat no era cap pas enrere vaig decidir orientar-me cap fer de la delineació la meva feina. Després de casi quatre anys fent de delineant en la mateixa empresa, content, aprenent, amb un grup de feina heterogeni però amb una bona sintonia i, amb tres bones ofertes de feina refusades, hem varen dir que ja no calia que tornés, que moltes gràcies. Vaig fer una aposta per aquella empresa i la vaig perdre. Ara només em queda aprendre del que va passar, desitjar-los molta feina, i donar-los les gràcies per el temps en que vaig treballar amb ells.

Vaig camí dels dos anys. És un camí dur en el que et fas moltes reflexions. Canviar de sector professional, reciclar-te, ... Però amb el meu currículum sembla impossible canviar de sector. Per feines on no és necessari una gran experiència o estudis hi ha gent amb menys que ja els va bé i per feines més qualificades hi ha gent millor que jo. I això em fa pensar que si em trec el vestit de delineant que em queda? No ser si a aquestes alçades queda alguna cosa que em permeti obtenir algun lloc de treball. Vaig fer un curs de Recursos Humans i em va picar el cuquet. Però encara que els professors ens diguessin que per feines bàsiques estàvem preparats el volum de gent preparada fa que només es busquin persones amb llicenciatures i graus, encara que potser no estiguin tant especialitzades. I encara que consultors d’importants empreses de col·locació em diguin que tant la presentació com el contingut del currículum siguin molt bones també em diuen, amb un somriure encantador, que la cosa està molt difícil. I mentre estan un ha de lluitar contra un mateix. Contra el propi verí que el paralitza i, contra tots pensaments negatius que suren per l’ambient.

Però hi ha una llum dins que sempre fa que no caigui més avall. Una llum que s’alimenta de la felicitat d’amics i coneguts. Antics companys de feina que reben noves personetes a la seva vida. Amics que et conviden a casa seva, on veus coses que volies i que encara pots mirar d’aconseguir. Aquells patufets dels amics que ploren, criden, somriuen. D’amics que et trobes comprant al super i que t’animen. Antics companys de feina que fa temps que no veus i amb els que quedes un dia per dinar i recordar bons moments. I també d’un cap àvid de coneixements i que sempre vull idees noves.  Pals de paller per mirar la resta del camí amb optimisme, peça clau per trobar alguna cosa sota el vestit de delineant o per passar per la sastreria ha millorar-lo. 

D’EXCÉS DE MALS POLÍTICS I DE FALTA LIDERS

Volia fer una entrada on explicar la meva opinió sobre la política actual i el Molt Honorable president de la Generalitat de Catalunya m’ha ajudat ha treure’m la son de les orelles després que ahir dia 7 de setembre anunciés la data de les properes eleccions autonòmiques  de Catalunya. Ara ja, si no s’ha aturat mai, podem dir que ha començat, encara que no oficialment, la campanya. Cursa electoral que tindrà la seva fi el propè 28 de novembre entre olor de gespa, dia de reflexió, felicitacions de protocol i moltes victòries i una sola derrota, la del poble.  

                               

El problema crec que es troba en que els partits polítics cada dia fan una passa més en direcció oposada a les passes del poble, encara que aquest últim camini també en diferents direccions, com és normal en un país democràtic. Tenim moltes persones però poques d’aquestes tenen un lideratge natural. Cap dels caps de partit ofereix credibilitat, més aviat una dialèctica que afavoreixi un encantament com passava anys enrere amb la població més vella. Falta algú que aglutini formes i fons. Un no pot liderar res essent només una cara bonica, ben clenxinada, amb un somriure “profident”, petitó i simpàtic, entre altres coses. És necessari una bona imatge però també un bon caràcter i que faci el que pensa amb bones maneres i pedagogia.   

Quant el tripartir, el primer, va establir-se com ha govern i Ciu es va haver de quedar a la oposició vaig pensar que era el millor per la cultura política d’aquest país. Uns, el que havien estat sempre a l’oposició després de la dictadura, haurien d’aprendre a governar. Ha haver de fer polítiques per al país encara que no fossin mesures populars i després fer pedagogia, assumint els riscos i la dificultat que això comporta.  I els altres, Ciu, a estar a l’oposició i fer-ho d’una manera constructiva. A sumar i a construir, lluny d’un figurisme burgés utilitzant la frase “ja us ho dèiem nosaltres”. Però més lluny de la realitat. Uns no han aprés a governar. Les baralles constants entre els egos dels diferents partits que formen el govern han posat el camí planer a les trampes de la resta de partits de la oposició des del novembre del 2003. I els altres no han aprés el que és estar a la oposició. Semblaven més una colla de jovenets mal criats als que per dues vegades els han tret els caramels que el papa els hi havia comprat. I en lloc de mostrar que anaven madurant ha donat la sensació que només volien entorpir al govern per encerclar els seus errors amb un retolador fosforescent i dir-nos “home nosaltres no ho haguéssim fet així”. En resum, que no han servit de molt als uns i als altres aquests últims 7 anys. Uns no han aprés que és ser govern i els altres no han estat un exemple de liderar la oposició.

I amb tot això pareixen nous personatges, nous populismes, nous partits, que no fan més que desanimar, o al menys a mi, a molts possibles electors. Ciu ens diu que comença el canvi. I jo penso que només de butxaques on aniran a parar els sous. I a més a més ens intenta embolicar a tots en una manta que no és prou llarga i que si et despistés quant ja no els interesses dissimuladament, como moltes coses del bipartit, et desabriguen. Psc ens obre de nou la porta del federalisme que ja ens va intentar obrir el ja oblidat Pascual. Des que va marxar, o el varen fer fora, sembla que la flaire de les roses de Madrid i la resta de l’estat espanyol arriben amb més intensitat. Erc s’ha perdut entre la seva història i la realitat actual. Els egos dins d’aquest partit sembles més fort que quant l’Ibrahimovic estava al vestidor blaugrana. Icv va fent dins dels boscos verds de l’illa dels Perduts mentre veuen aigua d’ampolles reciclades. El Ppc està fent tots els números perquè aquesta c final que portent amb orgull es vagi fent cada dia més transparent mentre a Madrid els hi va fotent els diners de les seves carteres, i és clar també de les nostres. I els altres ja no em queda esma de parlar-ne. Entre defensors de llengües en extinció a Catalunya i partits que ja omplen pàgines de diaris sense ni haver passat les eleccions estem ben frescos.

L’únic en que potser guanyarem és en diversió. L’actual panorama polític i el nostre sentit de l’humor, enriquit per la rica diversitat d’immigrants tant de la resta d’Espanya com d’altres països, ens permetrà veure una tardor al Polònia que ens farà esta asseguts al sofà rient de felicitat o rient-nos de les nostres desgràcies.