Ben retrobats lectors. Ja fa temps que no escric cap entrada en aquest blog, o bloc. Això no vol pas dir que no tingués coses a dir pot ser fins i tot en tenia masses. Possiblement això va fer que no sabés ni com posar-mi. Però comença l'any i sempre ve acompanyat de bones intencions. Una d'aquestes intencions és la de continuar aprenent a redactar, a escriure, i sempre he cregut que la pràctica és la millor eina per fer-ho.
Dons finalment
gràcies a la polèmica generada per una gala poc afortunada dels premis Gaudir
de cinema em proposo escriure alguna cosa, el que el nivell que tinc em
permeti. Estic d’acord amb molta gent que considera que la gala no fa justícia
ni al cinema català, ni a part de la política catalana, ni possiblement al
país. I les polèmiques suscitades han ajudat a colgar allò que si que podria
ser rellevant, al menys segons un servidor. No s’ha parlat de que un
castellanoparlant, i que no viu a Catalunya, pugi d’alt d’un escenari i
presenti algun premi amb català amb tota la normalitat del món, que es parlés
de que les coses s’han de fer amb el cor perquè és així com es fan millor tot i
les dificultats que ens podem trobar, la reflexió de cap on volem que vagi
Barcelona, o com diria Pau Canaleta la seva marca, i per extensió el nostre país.
Coses positives d’una gala on principalment els guionistes, secundats per els
presentadors, varen portar a un terreny en el que no sabien controlar. No tenim
cap Ricky Gervais capaç de portar la presentació a extrems àcids i irònics
repartint a tots per igual.
Però dit això
agafo el titular d’un article de Toni Aira, que em perdoni el mestre, que diu
així “Mascarell no és líquid” i el canviarem a “Mascarell sigues aigua, amic”.
I perquè el canvi passa de negar que és líquid a que sigui aigua, que és el líquid
per excel·lència, dons perquè en la resposta del conseller, totalment legítima
per altre costat, i ha una tibantor que Artur Mas per fi s’ha tret de sobre,
possiblement ben aconsellat. Si Mascarell l’ha de replicar que si us plau ho
faci amb coherència. El que demano als consellers del meu govern és que no
tinguin una actitud de criatura. Que no tinguin rabietes. Que no repeteixin en
menys de trenta segons les mateixes paraules. Que diguin el que creuen però no
amb un to alliçonador repel·lent. Que no ho facin amb un llenguatge no verbal
agressiu, que dona la sensació que ha passat una mala nit, encara que la gala
ho propiciés. Que és un personatge
públic que ha de donar exemple, i més essent de cultura. Que digui el que vol
dir però amb un missatge clar i concís. Potser, fins hi tot, amb un lleuger toc
irònic. Que és deixin fluir les tensions, que sigui aigua, que s’adapti a la
situació, com deia un anunci de cotxes. I l’anunci també deia l’aigua pot fluir
... o pot colpejar. Dons que colpegi però un cop fort i sec.
He escrit això
perquè necessito posar amb ordre els meus pensament després de que tants
periodistes, líders d’opinió, de assessors polítics, elevessin l’actitud del
conseller. A més a més, i que consti que ja no tinc color polític, que aquestes
patinades se’ls tolera als de Ciu i no a les altres partits, que poca
influència veig que tenen els assessors que no són de Ciu. Amb tot això no vull
pas defensar ni a l’Acadèmia del Cinema Català i encara menys al seu president.
Un president que cada dia que passa sembla més que vol fer de la independència
i del cinema les seves joguines, sense que li interessi les repercussions que
això pot tenir. Un altre que ha de fluir.
I per acabar la
reflexió final. Després de veure aquest batalla, que l’únic que ha fet és
augmentar una mala imatge de Catalunya en general, crec que tots ens hauríem
d’aferrar a l’ètica del caràcter i no tant a la de la personalitat. Millor que
“Be water, my friend” tots
junts.
