LA DONA DE LES IL·LUSIONS (I)

La vaig veure per primera vegada al centre comercial. Em va donar un tros de paper amb unes ofertes del restaurant en el que treballava. Tenia uns cabells ben rinxolats de color negre amb la clenxa al mig. Els ulls d’un color avellana tenien un lloc privilegiat en el seu rostre, ben acompanyats per unes seies que li donaven molta personalitat i un nas recte però gens esvelt. Tenia una lleugera cicatriu a l’ull dret que li donava l’atractiu final.

No la vaig tornar a veure fins aproximadament un any més tard. Ens varem creuar en el mateix centre comercial. Jo passejava distret com sempre i de sobte la vaig veure. Devia fer una cara molt curiosa perquè ella va fer un somriure de sorpresa, d’aquells que no saps mai si és de compromís o d’empatia. Després vaig anar a un dels bars del centre a fer un cafè. Una estona més tard va entrar a parlar amb l’encarregat, suposo que parlaven de promocions perquè duia papers com els del dia que la vaig veure per primera vegada, i les nostres mirades es varen creuar. Per un instant molt petit cada un dels nostres ulls va trobar la seva parella a uns metres de distància, el seu ull dret amb el meu esquerra i viceversa.

Quant marxava direcció a l’aparcament soterrani on tenia el cotxe vaig sentir que algú em cridava. Gens acostumat a aquest fet vaig continuar caminant. Però aquella veu encara continuava, i veien que la gent em mirava a mi, vaig acabar entenent que aquells crits es dirigien a la meva persona. Em vaig parar i ella va arribar tot seguit.

Confesso que, per un moment, la meva vista es va desplaçar cap al seu pit de manera natural. La perfecció del seu escot em va fer estar, per un instant, en un petit paradís. Un escot que començava a les seves espatlles i baixava en línea recta per unir-se en una corba que tenia el seu punt d’inflexió just en el mig de les seves dues sines de volum perfecte.  Quant vaig arribar al seu rostre tornava a riure, aquesta vegada era un riure lleugerament maliciós. Varem parlar un moment molt curt, que a mi encara m’ho va semblar més. Em va donar la seva adreça i varem quedar a casa seva entre dos quarts de nou i les nou. I tot seguit, seguin amb aquell somrís maliciós, es va acomiadar amb un petó a una de les meves galtes amb els seus llavis justament carnosos. Jo no entenia res, ja que no passava per un dels meus millors moments. No tenia pinta de galant de hollywood i ni tant sols la seguretat transpirava per cap dels porus de la meva pell. Però allà estava jo amb un paper a les mans que contenia l’adreça d’una noia que em tallava la respiració i unes hores per preparar-me. Sembla que tot s’havia aturar però un musculós de gimnàs que va impactar contra mi, i que casi em fa caure de cul a terra, em va tornar a la realitat. Però aquell petit paper em va confirmar que no havia estat un somni.

MASCARELL SIGUES AIGUA, AMIC

Ben retrobats lectors. Ja fa temps que no escric cap entrada en aquest blog, o bloc. Això no vol pas dir que no tingués coses a dir pot ser fins i tot en tenia masses. Possiblement això va fer que no sabés ni com posar-mi. Però comença l'any i sempre ve acompanyat de bones intencions. Una d'aquestes intencions és la de continuar aprenent a redactar, a escriure, i sempre he cregut que la pràctica és la millor eina per fer-ho.

Dons finalment gràcies a la polèmica generada per una gala poc afortunada dels premis Gaudir de cinema em proposo escriure alguna cosa, el que el nivell que tinc em permeti. Estic d’acord amb molta gent que considera que la gala no fa justícia ni al cinema català, ni a part de la política catalana, ni possiblement al país. I les polèmiques suscitades han ajudat a colgar allò que si que podria ser rellevant, al menys segons un servidor. No s’ha parlat de que un castellanoparlant, i que no viu a Catalunya, pugi d’alt d’un escenari i presenti algun premi amb català amb tota la normalitat del món, que es parlés de que les coses s’han de fer amb el cor perquè és així com es fan millor tot i les dificultats que ens podem trobar, la reflexió de cap on volem que vagi Barcelona, o com diria Pau Canaleta la seva marca, i per extensió el nostre país. Coses positives d’una gala on principalment els guionistes, secundats per els presentadors, varen portar a un terreny en el que no sabien controlar. No tenim cap Ricky Gervais capaç de portar la presentació a extrems àcids i irònics repartint a tots per igual.

Però dit això agafo el titular d’un article de Toni Aira, que em perdoni el mestre, que diu així “Mascarell no és líquid” i el canviarem a “Mascarell sigues aigua, amic”. I perquè el canvi passa de negar que és líquid a que sigui aigua, que és el líquid per excel·lència, dons perquè en la resposta del conseller, totalment legítima per altre costat, i ha una tibantor que Artur Mas per fi s’ha tret de sobre, possiblement ben aconsellat. Si Mascarell l’ha de replicar que si us plau ho faci amb coherència. El que demano als consellers del meu govern és que no tinguin una actitud de criatura. Que no tinguin rabietes. Que no repeteixin en menys de trenta segons les mateixes paraules. Que diguin el que creuen però no amb un to alliçonador repel·lent. Que no ho facin amb un llenguatge no verbal agressiu, que dona la sensació que ha passat una mala nit, encara que la gala ho propiciés. Que  és un personatge públic que ha de donar exemple, i més essent de cultura. Que digui el que vol dir però amb un missatge clar i concís. Potser, fins hi tot, amb un lleuger toc irònic. Que és deixin fluir les tensions, que sigui aigua, que s’adapti a la situació, com deia un anunci de cotxes. I l’anunci també deia l’aigua pot fluir ... o pot colpejar. Dons que colpegi però un cop fort i sec.

He escrit això perquè necessito posar amb ordre els meus pensament després de que tants periodistes, líders d’opinió, de assessors polítics, elevessin l’actitud del conseller. A més a més, i que consti que ja no tinc color polític, que aquestes patinades se’ls tolera als de Ciu i no a les altres partits, que poca influència veig que tenen els assessors que no són de Ciu. Amb tot això no vull pas defensar ni a l’Acadèmia del Cinema Català i encara menys al seu president. Un president que cada dia que passa sembla més que vol fer de la independència i del cinema les seves joguines, sense que li interessi les repercussions que això pot tenir. Un altre que ha de fluir.

I per acabar la reflexió final. Després de veure aquest batalla, que l’únic que ha fet és augmentar una mala imatge de Catalunya en general, crec que tots ens hauríem d’aferrar a l’ètica del caràcter i no tant a la de la personalitat. Millor que “Be water, my friend” tots junts.