Aquesta no és l’entrada que tenia previst escriure però un tema actual em porta a reflexionar sobre aquest altre tema. Les paraules del senyor Durant i Lleida, tot i que no absentes de raó, són una mica pretensioses i contenen un “marketing” implícit que ens vol indicar que ells, la seva formació, són els que tenen un grau de seriositat més elevada, que són la formació política més rigorosa en el panorama polític actual.
A partir d’aquest punt és quant ens poden començar a fer diferents preguntes. Ens podem preguntar perquè aquest tema no s’ha plantejat amb anterioritat. Ells han estat al cap davant del govern de la Generalitat durant 23 anys, van ser suport de diferents governs centrals de colors polítics oposats i, també, durant el seu govern varen rebre les competències de treball. Les famoses oficines de l’Inem es varen transformar en les oficines del Soc. Però com diuen en terres castellanes “Son los mismos perros pero con distintos collares”. Sí que podem afirmar que algunes coses han canviat però la burocràcia segueix essent una barrera que entorpeix tant a treballadors com a empresaris. Aquest període anterior podia haver servit per a crear les bases que ens permetessin fomentar un canvi en la legislació laboral que tothom, menys els antics marxistes pintats actualment de verd i les agrupacions sindicalistes que semblen encolades en la més recent post-dictadura, sembla que esta d’acord en que s’ha de produir.
Per un altre costat que una persona asseguda a la seva poltrona del Congrés culpi bàsicament a treballadors que es troben a l’atur de que el sistema no funciona és no tenir coneixement de la situació real a peu de carrer. Primer de tot per a poder rebutjar sistemàticament feines algú te les ha d’oferir i a dia d’avui el Soc o l’Inem o com ho vulguem anomenar no és que ofereixi masses ofertes. El currículum vitae que té el sistema laboral oficial és paupèrrim, introduït per persones a desgana i ràpidament per la quantitat de gent que tens al darrera. Quant toquem el tema de formació l’absurditat arriba a tals extrems que es podria fer una sèrie de televisió i tindria tantes temporades com la famosa “Lost”. Perquè perduts és com poden estar un munt de persones que busquen cursos i que la burocràcia deixa orfe durant aproximadament cinc o sis mesos, entre que s’han d’adjudicar i les vacances lícites dels centres de formació. Menció a part té el fet que és facin cursos, no tots, allunyats del mercat de treball. No és pot fer un curs de Recursos Humans d’aproximadament vint alumnes i que d’aquest curs només unes dues persones puguin trobar feina del tema. Per tant el problema no és tant dels treballadors, que també, si no estructural a diferents nivells.
El senyor Durant també parla de l’economia submergida dels treballadors en situació d’atur però aquest no són els únic que no fan els seus pagaments a l’estat. Perquè tant petits autònoms, com Pymes, com empreses de dimensions més grans també miren de pagar menys del que els toca no passant alguna quantitat de dines per els canals oficials. El popularment conegut com a diner negre es mou paral·lelament per tota l'estructura econòmica. Per tant repeteixo, no culpabilitzem només un sector del problema.
El problema és major del que volem veure. Estem acostumats a una societat aspirina on si tenim mal ens em prenem una en comptes de intentar buscar la raó del problema, l'origen del dolor. No cal que anem únicament posant pegats al llençol perquè si no un dia dormirem amb els trossets i per tant com deia aquell "amb el cul a l'aire".
